Quan entrem en un teatre esperem trobar una àmplia zona més o menys rectangular, amb fileres de butaques i unes llotges mirant cap a l´escenari. Hi ha dues parts ben diferenciades: el fossar a un parell de metres per sota del nivell de platea i l´escenari que puja un metre aproximadament.
Però els teatres no han estat sempre així. El teatre grec, per exemple, consistia al començament en un taulell d´un carro (el carro de Tespis) que va evolucionar en el moment en que van passar a ser d´un a dos personatges. Els monòlegs van passar a ser diàlegs i l´interlocutor necessitava més espai del que havia al carro. Així va néixer el logeion. A més a més van canviar la màscara per un vestuari cosa que va donar pas a un lloc específic per a mudar-se de roba. En principi era una tenda de campanya i més tard un barracot fet de fustes que permetia també les entrades i sortides dels personatges, anomenada skene. Davant, en forma circular, es va situar el cor i també on es ballava, anomenat orchestra. FITXA 1
Teatre Epidaure: 1 grades, 2 escena, 3 prosceni, 4 escena
A l´augmentar el nombre d´espectaors i per a facilitar la visualització, es van aixecar en forma de semicercle unes grades, el théatron. Aquestes eren en principi de fusta i posteriorment de pedra per a acumular molta més gent. El prosceni o logeion grec va ser el que va donar lloc a l´escenari més típic a Occident durant els segles XIX i gran part del XX. Amb aquest nom, proscenium, es coneix en anglès el tipus de teatre que em descrit al principi d´aquest capítol. La paraula en si fa referència a la part del davant de l´escenari on es col·locaven les “candilejas”, línea de llums amb espelmes que han anat evolucionant fins arribar als focus elèctrics dels nostres temps. Al centre del prosceni se situava la petxina des d´on l´apuntador dictava llurs papers als actors. Aquesta figura va desaparéixer pràcticament als anys seixanta.
A l´època isabelina es van construir a Londres diset teatres amb forma rodona o poligonal, recordant els amfiteatres grecs. El pati circular estava envoltat per tres pisos de galeries de fusta, cobertes per un sostre i sosteses per columnes de fusta de colors molt vius. L´escenari estava pujat l´alçada d´un home i se situava en l´extrem del pati, així els espectadors estaven rodejats per tres costats. Per a representar algunes escenes hi havia un balcó i sota d´ell dues portes per a on entraven i sortien els actors. L´escenari estava cobert per un teuladet i al damunt hi havia un templet on onejava la bandera del teatre (el Globus, el Cigne, la Rosa…)
Alguns teatres dels segles XVIII i XIX es conserven exactament igual i d´altres han sofert grans transformacions. En tots s´ han instal·lat fileres de butaques i la separació entre la platea i el galliner és menys rígida. També s´han modificat les llotges que ja no són llocs per a ser vistos sinó llocs per a a veure. Les llums de la sala s´apaguen per a que l´atenció es concentri en l´escenari quan fins fa poc més d´un segle la il·luminació era utilitzada per a que les senyores poguessin lluir les seves joies i els seus encants. De fet, quan al Liceu de Barcelona es van poder apagar les llums de platea va haver-hi un gran rebombori perquè les dones de l´alta societat deien que per a que serviriria ara anar al Liceu sinó es podia lluir i haurien d´aguantar aquelles avorrides òperes.
Els decorats i els vestuaris van començar a fer-se amb precisió cap al 1810 amb Josef Schreyvogel, però va ser Charles Kean quan a mitjans del selge XIX va donar a les obres d´en Shakespeare una fidelitat històrica.
No se sap quan les bambolines van ser substituïdes per pannells continus per a imitar els laterals d´una habitació. Però va ser Lucia Vestris, actriu i empresaria que va obrir el seu propi teatre, l´Olympic de Londres al 1831, qui va utilitzar un tancament casi total de l´escenari, cosa que algun crític va anomenar com a “cambra privada”. I va ser la tal senyora Vestris qui al 1841, en un muntage fet en el Covent Garden va tancar també la part superior del sostre, amb el que va crear l´”escenari de mig calaix”, que conté totes les parets d´una habitació excepte una, la que s´obre al públic.
Els teatres contemporanis tenen espais per a l´emmagatzemament dels decorats, fins i tot per a la seva fabricació, a més d´oficines i sales d´assaig.
Però hi ha dos inconvenients en casi totes les grans sales d´avui en dia: la visibilitat i l ´acústica. S´ha millorat perquè ara es veu des de casi tota reu, però es veu des de massa lluny o des de massa alt. I l´audició és defectuosa en algunes localitats.
Els escenaris més moderns tenen estructures mòbils amb relació als espectadors i es poden transformar en funció del tipus d´espectacle o d´obra i fins i tot n´hi ha de circulars que recorden el “Coliseum” romà o les places de braus.